EL VENEDOR DE LLIBRES
Jeia sobre unes innovadores
alhora que incòmodes figures geomètriques els braços de les quals penetraven
profundament al llarg del meu dors. Sense cap ordenació lògica, la gent s’hi
disposava en elles en va, deixant transcórrer les hores. El sostre, de la
mateixa manera que la resta d’aquella immensa sala, mostrava una excessiva
apatia davant el meu suplici. Ni tan sols la prominent claraboia acomodada al
sostre semblava sentir un mínim de commiseració davant el sofriment de les
meves lumbars. Foren els diversos sons, formant una aparent coalició entre
ells, els únics amb clemència que em feren alçar d’aquell cruel turment. La
meva esquena s’incorporava a la mateixa velocitat a la que els aguts raigs de
sol burlaven aquelles diàfanes parets amb un únic objectiu; el d’entrar amb
contacte amb les meves somnolentes pupil·les. No estava sol. M’abraçaven uns
murs que amb prou feines albirava, parets autoritàries i dòcils que permetien
visualitzar l’exterior amb una nitidesa absoluta i que tenien com a amic lleial
la vista, privant d’aquesta manera l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte de
palpar-ne l’extrem oposat. Em protegien. Em sentia custodiat.
Al davant, marrecs
corrent darrere d’una esfera amb la que semblaven divertir-se xutant, mentre
els seus pares, aliens al guirigall armat per les criatures, discutien en un
elevat to de veu. A banda i banda, més gent, aquest cop però, estesa per tot
arreu de mala manera: uns aprofitaven per llegir o treballar, d’altres ingerien
aliments, i uns pocs com jo, compartíem extravagants alhora que anàlogues
posicions al llarg de les fileres de seients.
Al voltant,
urgència. La pressa d’uns i d’altres contrastava durament amb la meva
parsimònia. Homes i dones, nois i noies, ancians i ancianes, tots semblaven
estar esclavitzats sota una mateixa noció temporal apunt d’exhaurir-se. Tot
estava sotmès a uns principis dispars, fins i tot el refresc del noi del davant
s’apressava en sortir de la màquina expenedora. Els panells informatius estaven
en constant actualització, tothom es movia al ritme de la música –melodia inexistent, o si més no, imperceptible per al meu timpà-.
L’únic company que, com jo, gaudia d’una serenitat irremeiable, era l’embolcall
del caramel que acabava d’obrir. Aquest queia quasi gairebé instintivament de
la cadira i descendia gradualment per entrar en contacte amb el descuidat terra,
els colors del qual eren difícils de distingir amb claredat.
Un cop alçat, la
perspectiva aèria m’eixamplà el radi de visió i pogué veure més enllà d’aquell
espai reduït sota el qual m’havia despertat. La sala resultà no ser tant
petita. Bé, de fet era excessivament gran, motiu pel qual em decidí a donar-hi
un cop d’ull. Tan bon punt m’hagué penjat a l’esquena la lleugera motxilla que,
inexplicablement s’havia llevat sota la pesada càrrega del meu cap, algú em
donà una forta empenta que em féu rodolar metres enllà. Preferia pensar que
havia estat sense cap voluntarietat i que es tractava tan sols d’un cop
fortuït, però el cas és que, en qüestió de segons, la silueta de l’infractor
s’esborrà per complet en la llunyania sense deixar cap mena de rastre o indici.
Lluny d’alçar el to de veu i molt menys de seguir-li la pista, em vaig incorporar
novament tot espolsant-me la samarreta i els pantalons; el cert és que el terra
feia fàstic.
Amb l’impacte, un
parell o tres de papers que duia a la butxaca s’havien dispersat de mala manera
enmig d’un bosc de cames. Ràpidament vaig córrer cap al més petit d’ells,
seguint de reüll, això sí, els dos restants. Després d’una forta trepitjada als
dits angular i índex així com d’unes dures maniobres de desplegament, unes
negres majúscules s’interposaven damunt l’ataronjat fons encapçalat per una
recta enganxosa: ‘OUS, FARINA, PA I SUCRE’. Efectivament, la compra del dilluns
no figurava com a prioritat en aquell precís instant, pel que em vaig llançar
pràcticament amb tot cap a l’altre paper abans no sofrís qualsevol dany
inesperat. Entre desenes de sabates, tot jugant-me la integritat física, vaig
rescatar un bocí de paper que no contenia altra cosa que paraules sense cap
classe de correlació entre elles, i que estaven disposades en l’espai simulant
una muntanya russa. No, els apunts de l’últim examen tampoc eren de gran ajuda
en aquells moments. A la vora de la desesperació, i havent perdut tota
esperança pel que fa a la meva recerca, vaig dirigir-me a la paret més propera
per tractar de suavitzar la gravetat de la situació. Abatut, contemplava les
persones, les observava i en feia una estructurada crítica interna.
Uns quants metres més
enllà, un home de mitjana edat, mal vestit i amb una barba de dues setmanes com
a poc, regirava una paperera fins a treure-hi una porció de fruita a mig
rosegar que segons abans una noia havia llançat. Era trist, però el cert és que
em consolava saber que hi havia gent en pitjors condicions que jo. Vaig decidir
apropar-me a xarrar una estona amb ell, amb l’únic fi de fer front a l’amargura
que corria en una cursa de fons darrere nostre. Era quelcom mutu, una aflicció
compartida entre dos cossos aliens, desconeguts fins al moment.
Estàvem refugiats
dins l’edifici, però el seu tremolor era perceptible des de qualsevol indret. Així
doncs, em vaig descalçar sense miraments i li vaig oferir amablement una casa
on resguardar els seus nus peus, que a la llarga de ben segur que m’ho
agrairien. Per sort, duia unes xancletes d’emergència a la bossa de mà, que tot
i no ser el calçat més idoni, em servien. Va ser aleshores, al fer-li entrega
de les meves bambes, que vaig veure una gemma preciosa, un safir en la seva
màxima resplendor. Sí, allà estava, fixat com un tàvec a la sola de la sabata,
quasi gairebé irreconeixible després de tanta porqueria. Tanmateix, les lletres
‘BA 677662’ precedides per ‘LHR to YVR’ s’intuïen amb força clarividència.
Tot i els nostres
accents -el seu un pèl massa tancat i el meu bastant forçat i mancat de
pràctica-, ens entenguérem sense cap dificultat. Després de conèixer la seva
esfereïdora història i sabudes les adversitats a les que aquell home, en Theo,
havia fet front en un passat recent, no em quedà altra opció que agenollar-me davant
la seva valentia. Amb una família completament desinteressada i després d’un
seguit de sobtades coincidències, l’anglès amb el que aleshores mantenia una
agradable conversació, s’havia vist al tot sol al carrer. La feina, la llar,
els amics, les pertinències... tot s’havia esfumat en un obrir i tancar d’ulls.
Només li quedava en Johnny, el gatet blanc que treia el cap tímidament per la
butxaca de la seva caçadora. Bé, i la literatura. El seu entusiasme per l’art
d’escriure radicava en la seva infància, marcada per unes estrictes normes i
obligacions dictades pels seus pares. Havia crescut amb la literatura, i res ni
ningú s’interposaria en el seu idil·li. És per això que en Theo es dedicava a
la venta de llibres al carrer, és a dir, feia de la seva llar un instrument d’ús
públic i compartia la seva màxima afició amb la resta per pura vocació. Bé, i
perquè era l’últim que li quedava, l’únic on podia trobar un mínim suport. Amb una minuciosa
gestualitat em convidà a acompanyar-lo fins a una de les majestuoses portes
giratòries que feien d’enllaç amb l’exterior. Allà fora, damunt d’una renglera
de caixes de fusta i de prestatges amb un acabat defectuós, s’estenia una
llarga col·lecció d’obres literàries. Des de les més intrèpides novel·les d’en
Ken Follet fins als seus propis relats, passant per poemes, narracions, i fins
i tot, obres de teatre. Tots els llibres se’ls havia trobat o els hi havien donat,
i certament, en Theo no tenia cap mena de llicència per exercir de comerciant
al carrer, però aquella era l’única manera d’evadir-se de la realitat exterior,
de totes les calamitats que semblaven alineades damunt seu. Sorprenia la
naturalitat amb la que tractava als clients tot i el mal tracte de molts. L’últim
intercanvi de paraules just abans d’endinsar-me novament en aquell
inversemblant espai em va captivar tant, que fins i tot encara a dia d'avui hi penso:
— Per què exerceixes l’ofici en un lloc tan transitat i que comporta tant
risc com aquest? No vius amb la incertesa de que els de seguretat et desallotgin?
— vaig preguntar amb una fabulosa admiració.
— Els llibres, a més a més d’experiències i vivències, ens brinden l’ocasió
de viatjar, a diferència de tota aquesta gent, de manera gratuïta. Jo només soc
un singular emissari encarregat de fer veure a la resta que, més enllà de la
realitat exterior, els llibres ens submergeixen en una d’idíl·lica, subjecte
als gustos de cadascú, amb una immortal elegància — va afegir amb un dèbil to
de veu.
Em vaig donar mitja
volta i tan bon punt sonaven les sis de la tarda, vaig creuar la porta que em
retornaria al que era el meu hàbitat per aquell aleshores, la Terminal 2 de
l’Aeroport de Londres-Heathrow per agafar un avió en direcció al continent nord-americà.
